Subtilment, a "mon punyent virató."

L'anhel:

Sóc ben teu, però de ningú

que em reclami al seu servei.

Sóc ben viu, vull viure amb tú,

no ho soc pas, l'esclau d'aquells.

(malànimes.)

Deixo el món, m'aferro a tú

tot lluitant sempre amb coratge,

car, valent, qui sap si algú

em traurà d'aquest viratge.

(clandestí.)

Veig al cel, els teus cabells,

sota els rocs m'hi veig a mi,

Fujo lluny, jo, fujo d'ells!

Vine amb mi, fem nous camins!

(si vols.)

Car si per contra, ella la prengués,

(l'arriscada iniciativa)

De bon grat, que acceptaria!

Esteve Gener Llompart.

Cantin les muses, avui, per a mi:

Poesia incerta:

Fruit d'un somni passatger

que a les nits dins meu deambules.
Que del cert n'ets suau, sincer,

com les gotes en la pluja.


Sota l'ombra de la lluna

el moix poeta, desperta,

i guaita les engrunes

d'eixa poesia incerta.

L'eix de l'agonia:

Aspre i pérfid raonament

que dins meu corres la veu

de deliris que inconscient

plasmo en vers, de cap a peus.

Parlen sols, de mi en fan burla

sentiments que un vent empeny.
Vent violent que avui no bufa
I no em capgirarà, el seny.

Morin dins l'obtús passat

que dins l'ànima s'arrela

capgirant records guardats,

que dels somnis son l'estela.

Si no puc vetllar per tot

que m'ofeguin les ventades

d'aire fred que glaça el mon

i arrosseguen les onades.

Esteve Gener Llompart.

Cerca't sota l'ombra del saber.

Rèquiem:

I floreix majestuós
Sota l’ombra tènue
Un xiprer colossal.
Foll,de fulla perenne
De bellesa immortal.

Majestuoses branques
Oculten les ombres
D’aquells qui romanen
Sota la seva penombra.

Doncs, teixirà l’alegria
I en farà goig del moment
Aquell qui sota llur ombra
Avui hi resti present.

I dolces paraules
Que moriran avui
Sota les seves branques
Fruit, d’un sentiment nul.

Però sota llur presencia
I dormirà avui, el poeta
Romandran ell i la musa
I de bon grat, florirà l’essència.

Esteve Gener Llompart

Cicatrius no pas tancades.

Còlera:

Còlera que infantes del més remot
i obscur racó d’una ment clausurada,
D’una ànima vetusta i cansada, que
tal com s’alça cau, morint a poc a poc.

Ràbia i ira, que en sorgiu d’obscura
contrada perduda i oblidada,
Dins el cos d’una ànima que perdura
En racons jolius d’efímera durada.

Esteve Gener Llompart

Un d'entre tants:

Poesia:

Força ígnia que m’empenys
A plasmar els cànons prohibits.
Raig de llum, dins meu encens
Un gran mon on veig fluir
Sentiments per descobrir.

Foc d’indrets desconeguts,
Tu prens foc a les paraules,
Fill del sol que en mi reveles
Vells tabús, arcaics secrets,
Que remuguen, sens context.

Tu ets el fum dels esperits
que jauen en l’infinit!
Que a l’espera del meu crit...
faran goig de mon delit!

Esteve Gener Llompart.