Poemes de l'Alquimista

Jo em donaria a qui em volgués:

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n'adonés,

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de mi no me'n quedés

en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, però que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre.

Versió cantada per Maria del mar Bonet:

http://www.youtube.com/watch?v=StiRNB4656I

Lluita aferrissada.

Lluitar:

Amb la força de l'escorça
de cent roures, i d'alzines
que gallardes en la flama
planten cara a les espurnes
que les volen calcinar.

Com el foc que les abraça
i les fa caure entre les cendres
de les que eren al costat,
jo també soc d' ígnia força
vers quelcom al meu abast.

Doncs soc fet d'immortal fúria
ressorgit de les calúmnies
de tants anys en la foscúria


Esteve Gener Llompart

Joan Salvat-Papasseït.

Visca l'amor:

Visca l'amor
que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!

Visca l'amor
l'he cridada i venia
tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor
que ella també es delia.

Visca l'amor:
la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseït.

Poesia, com a cor brollant en l'èmfasi.

Missatge subtil:

I em vaig perdre en l’infinit

que els teus ulls em trametien,

ulls de marbre, ulls brodats

de tendresa i de delit,

de l’afany que jo tenia

d’estar amb tu i al teu costat.

Vaig trencar un regim prohibit

per a sentir el que jo sentia,

sentenciant a tu abraçat

la claror d’aquella nit.

-Valga’m tot, ves qui ho diria,

que en mi el goig, vas despertar!

Esteve Gener Llompart.

Monotonia:

Fibló rutinari:

Tantes hores saturades

als rellotges escapçats,

però a mi rai, no em fan basarda,

visc perdut, pels atzucacs.

(i...)

Per parets deu cops pintades,

per racons no il·luminats,

d’una vida emmurallada,

dins el fosc clavegueram

d’un cor brut, de porcellana

que tants cops ha sanglotat.

Esteve Gener Llompart

Al·legoria a la llibertat:

Cant llibertari:

Tinc un raig de llum heretge

que fulmina la mentida,

que il·lumina al que camina

pels prats verds i els gorgs silvestres.

Tinc la torxa d'humils flames

que calcina aquells pollancres

d'obscur tronc i obscures branques

d'on malícia se'n divaga.

Sigui sol o en germanor,

clamo als vents, als terratrèmols,

als volcans, conills, als cèrvols...

-Feu-ne llum, de la foscor!

Així doncs, feu-ne bocins

d'aquest mal que ens engarjola!

Així doncs, lluitem alhora

i fem-ne pols de llurs confins!

Esteve Gener Llompart.

Quatre joies:

Quatre joies:

Quatre joies que fan camí,
dins els cors d’anyells i feres.
Quatre que avui viuen en mi,
quatre joies, totes elles.

Safir porpra! Tu ornamentes
dins els meus somnis clandestins
de goig els llirs de les finestres,
d’un breu sospir, tots els coixins.

Rubí esvelt!, Tu obres la porta
(que duu fins)
l’etern camí dels sentiments,
que sacsegen la ment amb força
tot fent-ne caure els fonaments.

Maragda! Tu el fas bell i joliu,
el mon que neix de l'inconscient.
Sobtat, m’amago i em somrius,
doncs malgrat tot tu hi ets present.

Diamant! Tu el fas bullir!
Un amor salvatge i tendre
Que tant m’encén, que em fa patir.
Present dilluns, demà, divendres...

Esteve Gener Llompart.

Cercle viciós que em contrau fins a fer-me vomitar eixos versos:

Records:

Reflectia la teva llum
En versos encantats
Impregnava de color de sang
El dolor que jo sentia

I feia néixer, un cop rere l’altre,
La mateixa quimera
Que mai duia a terme,
I tot tornava a començar.

Sorgies tan brillant
D’una obscura obsessió
D’un desig tan llunyà
D’un camí foll de tristesa.

Així doncs, em feies veure
Una màgia, tan utòpica,
Un conjur, com impossible
D’un nivell que no abastia.

I encara avui, brots de nostàlgia
Fan un buit dins la meva ànima
Com un record d’un torb passat
Que mai es dignà a desaparèixer.

Esteve Gener Llompart

Res millor per a païr els tòpics rutinaris que un mos de poesia (de l'experiencia, per exemple.)

Por detergentes y lavavajillas,
por libros ordenados y escobas en el suelo,
por los cristales limpios, por la mesa
sin papeles, libretas ni bolígrafos,
por los sillones sin periódicos,
quien se acerque a mi casa
puede encontrar un día
completamente viernes.

Como yo me lo encuentro
cuando salgo a la calle
y está la catedral
tomada por el mundo de los vivos
y en el supermercado
junio se hace botella de ginebra,
embutidos y postre,
abanico de luz en el quiosco
de la floristería,
ciudad que se desnuda completamente viernes.

Así mi cuerpo
que se hace memoria de tu cuerpo
y te presiente
en la inquietud de todo lo que toca,
en el mando a distancia de la música,
en el papel de la revista,
en el hielo deshecho
igual que se deshace una mañana
completamente viernes.

Cuando se abre la puerta de la calle,
la nevera adivina lo que supo mi cuerpo
y sugiere otros títulos para este poema:
completamente tú,
mañana de regreso, el buen amor,
la buena compañía.

Luis Garcia Montero.

El tornar a néixer d'una ment endormiscada de dioctrines:

Resuscitar:

Irrompre els cors a cops de llança

puntiaguda i de dents serrades

d'on plou sang, ira i venjança.

Crit violent de les entranyes

d'un cor pur vessant en rabia.

-Qui no es mort, ho es a vegades!

Esteve Gener Llompart.